En tres actes Vint rostres i tres multituds
30.09.2021 - 08.04.2022
En tres actes és un tríptic expositiu comissariat en col·laboració amb Valentín Roma acompanyat d’un conjunt de programes públics que pretén mostrar quines són les línies argumentals de la Col·lecció Suñol Soler i amb quins horitzons artístics i històrics va ser creada.
Abans que un munt de peces immòbils, entenem que una col·lecció també és —o és sobretot— una mena de registre d’intensitats, una manera d’acostar-se a l’art amb els arguments de cada moment concret però alhora amb les preguntes que anticipen punts de vista encara latents.
El tercer i últim acte, Vint rostres i tres multituds, s’endinsa en el gran motiu iconogràfic de l’art, l’element que qüestiona les cronologies i porta fins al present la versemblança de tots els passats: el rostre humà.
La cara és memòria i és, així mateix, literatura d’allò viscut. S’hi escriu l’experiència i s’hi intueix el futur. Una faç que mira amb inquietud reclama que la desxifrem. Una cara que oculta la seva fisonomia sembla administrar quines són les seves certeses.
La Col·lecció Suñol Soler té rostres petrificats i façs diluïdes, cares reconeixibles i semblants en fuga. Els vint rostres seleccionats tenen el seu contrapunt en tres multituds que els observen i els acullen. Al costat de la soledat de la cara buscant causes per ser, hi trobem la multitud assajant raons on reconèixer-se.
Artistes: Rosa Amorós, Eduardo Arroyo, Richard Avedon, Roman Buxbaum, Pep Duran, Fred Forest, Pablo Gargallo, Juan Genovés, Juli González, Luis Gordillo, José P. Jardiel, Ouka Leele, Robert Llimós, Robert Mapplethorpe, Antoni Miralda, Inge Morath, Antoni Muntadas, Guillermo Pérez Villalta, Pablo Picasso, Joan Ponç, Darío Villalba, Andy Warhol, Zush/Evru.
Descarregables
Compartir
Obres mestres conegudes
En tres actes
Què fa immortal un artista, què el llança cap a la posteritat? On neix la pulsió que ens porta a mirar determinades obres sense...
Tot el que és sòlid s'esvaneix
En tres actes
El segon acte ens permet entendre fins on la pulsió abstracta no va esgotar els seus límits; potser continua sent la forma del llenguatge que mesura l’esforç dels artistes...
