L’escultura no és important

L’artista incorpora així la figura paterna en el procés de gestació d’aquestes obres per tal de dialogar sobre el mateix ofici i les seves opcions, amb la intenció de subvertir-les o parasitar-les. D’aquest diàleg i del treball, molts cops en comú entre pare i fill, en sorgirà un embalum de propostes on l’artista ens planteja diferents derives en relació als materials i les tècniques, però sobretot a la mateixa idea d’escultura. Amb paraules de l’artista “aquest projecte és un retrobament amb l’ofici familiar que jo vaig descartar per dedicar-me a l’art”.

Al llarg de la seva carrera, Jordi Mitjà inhabilita materials, canvia radicalment les seves funcions, tergiversa absolutament els rols dels espais en els que exposa, en una recerca constant i intuïtiva que qüestiona el mateix estatus de l’art i que obre algunes vies.

Des de múltiples registres de presentació –l’escultura o la fotografia fins a la publicació o el vídeo- l’obra de Jordi Mitjà planteja l’apropiació de diferents contextos que l’artista porta al seu terreny a partir d’una alta complicitat emocional amb els referents i punts de partida que escull. Una dinàmica de treball complexa que concentra la seva intensitat en el procés de producció i el temps de negociació entre idea inicial i resolució final; fet que incorpora de manera voluntària aspectes flexibles i lliures com ara la intuïció, l’assaig, l’error o l’accident.