Jordi Teixidor és una figura destacada de l’abstracció a l’Estat espanyol. A mitjans dels anys seixanta entra en contacte amb Fernando Zóbel, Gustavo Torner i Gerardo Rueda, pertanyents a l’anomenat “grup de Conca”. Durant la següent dècada viatjarà a Nova York, on coneixerà de primera mà la pintura nord-americana dels cinquanta, i quedarà marcat, fonamentalment, per l’obra de Rothko, Newman i Ad Reinhardt. Així, les seves pintures parteixen del minimalisme i la geometria entesa com a organitzadora de les formes plasmades al llenç, essent exemples les sèries quasi monocromes de blancs i grocs, formades per bandes rectes. El 1982 s’instal·la a Madrid, i té lloc una etapa “colorista” i més gestual, a la qual s’oposa el seu treball dels noranta, quan domina l’ús del negre. Les sèries són una constant al llarg de la seva trajectòria, expressió del caràcter autoexigent del pintor, que explora una mateixa temàtica fins a esgotar-la. A la vegada, la seva abstracció, com la de l’esmentat Rothko, Malevitx o Mondrian, es vincula a l’espiritualitat i la reflexió, convidant l’espectador al recolliment i el silenci. No és estrany, per això, que la seva obra tingui estrets lligams amb la poesia, la música i la filosofia.