Tot i una primera etapa de caire més tradicional, al voltant de 1911 la seva obra fa un gir quan viatja a París i coneix a  Picasso. A través de la influencia que rep de la part més primitiva de la seva producció, realitza figures de metall i màscares de diversos materials. Amb aquest nou estil s’instal·la a Barcelona, on duu a terme diversos projectes, entre els quals destaca el monument a l’actor Iscle Soler (1918) o la seva participació en l’Exposició Internacional de 1929. Amb la dictadura s’exilia a París on s’hi queda a viure definitivament. Allà rebrà la influència de la pintura de Modigliani provocant importants canvis en la manera de desenvolupar les seves figures humanes, ara amb els rostres i el cossos més allargassats, com veiem a l’obra El profeta (1933), on també hi destaca la incorporació del vuit.

A la Col·lecció Suñol Soler hi trobem dues obres d’aquests dos períodes tan destacats; d’una banda, un mirall policromat que mostra els seus inicis més en contacte amb la tradició modernista, i de l’altre, una màscara de bronze influenciada per Picasso i el cubisme.