Carme Torrent i Aimar Pérez-Galí Extendre els límits d’un pavelló
03.07.2014, 18:00
Bruce Nauman va dir en una ocasió que, més que estar interessat a afegir quelcom a una col·lecció de coses que són art, el que l’interessava era investigar les possibilitats d’allò que l’art podia ser. Recordant aquesta gran premissa, el que la Carme Torrent i l’Aimar Pérez Galí pretenen fer amb Estendre els límits d’un pavelló és justament no afegir res a allò que ja existeix i aprofitar el que s’han trobat per fer de la relació entre l’espai i el moviment la raó d’una acció que, llegida en termes d’hospitalitat, podria interpretar-se com la manera que tenim de mostrar-nos a l’exterior. O d’acollir els altres. És a dir, sense parets ni obstacles, disposats a aprendre, intercanviant, fent.
En un exercici sense principi ni final, executat per fer del procés de desconstrucció d’un espai – en aquest cas, d’un objecte d’art – el subjecte des del qual transpiri la dimensió de l’entitat que la Carme i l’Aimar atorguen al cos i a l’entorn espacial –i al temps que es requereix per aprehendre’l–, la seva intervenció consisteix a suprimir al màxim les fronteres que delimiten aquest espai/objecte de l’exterior, els límits que hi ha entre aquest i l’entorn. No es tracta, doncs, d’afegir un objecte nou sinó de canviar l’ordre de les coses que existeixen per permetre que, en aquesta mena de metamorfosi activa, l’espai s’obri, es mostri com és i inviti a l’audiència a recórrer’l, no des del centre sinó des de l’espai que l’envolta, pel qual s’expandeix i que el fa il·limitat.
Procedents de l’àmbit de la dansa i de la concepció del moviment com allò que en desplegar-se actualitza l’espai fins a deixar-hi empremta, es podria dir que allò que la Carme i l’Aimar pretenen dur a terme no és només obrir l’espai per mostrar les seves entranyes sinó deixar-lo inacabat amb la finalitat d’apropar-lo a la imaginació, a la possibilitat d’acabar-lo com vulguem i a una mena d’acció en la qual tots puguem participar gràcies a l’absència de complexitat, la claredat de l’acció, la simplicitat del gest, la transparència de la seva intenció.
Aimar Pérez Galí (Barcelona, 1982) treballa en el camp de la dansa i les arts escèniques com a ballarí, performer, pedagog, creador i escriptor. Format a l’Escola Superior d’Arts d’Amsterdam, ha treballat a Holanda durant uns anys i actualment desenvolupa la seva carrera professional a Espanya on s’ha graduat del màster del Programa d’Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El seu treball transita per la investigació sobre les relacions entre dansa, moviment, pedagogia i el desenvolupament de noves aproximacions procedimentals cap a la pràctica escènica. Entre els seus últims treballs hi ha Delta, A Post-Believe Manifesto, la conferència performativa Sudando el discurso i The Ping Pong Dialogues. Ha col·laborat i col·labora amb creadors com Xavier Le Roy, Nicole Beutler, Nora Heilmann, Andrea Boziç, David Zambrano, Abraham Hurtado / AADK i Silvia Sant Funk entre d’altres. Ha sigut jurat del Premi d’Arts Visuals Miquel Casablancas 2013 i és co-fundador i director artístic d’Espacio Practico, un espai auto-instituït al centre de Barcelona des del 2010. Actualment forma part del col·lectiu d’artistes ANTES.
Carme Torrent. Estudia arquitectura a la Universitat de Barcelona mentre treballa amb diversos estudis, entre ells el de l’arquitecte Enric Miralles. Paral·lelament, desenvolupa el seu treball en l’àmbit de la dansa: mostrant els seus treballs, desenvolupant projectes amb altres artistes, sent performer per a altres coreògrafs, entre ells, amb més intensitat, Min Tanaka, Carmelo Salazar i Xavier Le Roy. Actualment, part important del seu treball s’inscriu en l’exploració del potencial dels llocs i del context com a dispositius coreogràfics, generant situacions que posen sota sospita la distinció entre obra i context. Forma part del col·lectiu d’artistes ANTES.
Compartir