Tot el que és sòlid s’esvaneix

Acte 2. Tot el que és sòlid s’esvaneix 

El segon acte, que porta per títol Tot el que és sòlid s’esvaneix, és una travessa per un grup d’obres que permeten entendre fins on la pulsió abstracta no va esgotar els seus límits; al contrari, potser continua sent la forma del llenguatge que mesura l’esforç dels artistes per comprendre el caos sense la voluntat de domesticar-lo.

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.