Nascuda a Sabadell el 1950, Fina Miralles estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona, on començaria a desenvolupar el seu treball artístic. Els seus primers treballs estan fortament vinculats a l’art conceptual i concretament segona generació d’artistes conceptuals catalans, on trobem, per exemple, a Josep Domènec o Ferran Garcia Sevilla. Destaquen sobretot per la intenció de vincular art i vida a través de l’abolició del concepte de taller com a espai de treball artístic, treballant així amb més llibertat en altres entorns. També durant aquesta època començà a treballar dirigint la programació de la Sala Vinçon el 1974 i posteriorment en la gestió de la Sala Tres a Sabadell i el seu àmbit de recerca. Més tard, participà en la gestió de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

A través de les obres conceptuals de Miralles podem trobar dues vessants molt marcades. D’una banda aquella que presenta una gran vinculació amb la natura, treballant en el propi espai natural i fent-se servir dels propis materials de la natura sense cap transformació estètica. I d’altra banda, obres d’un contingut polític molt marcat, compromeses socialment amb el feminisme i la denúncia del totalitarisme, la violència i el patriarcat. Moltes d’aquesta segona vessant, a partir de 1975, es treballen des de la fotografia.

Però és a partir del 1979 que retornà a la pintura com a mitjà expressiu, sempre amb una gran càrrega matèrica més que figurativa. Quelcom que s’allargà fins al 1983, quan a través de retrats i paisatges tornà a la figuració prenent la pintura com una qüestió vivencial. Aquell mateix any abandonà el món de l’art professional.

El seu recorregut expositiu és principalment d’àmbit català, a espais com el MACBA, la Fundació Joan Miró o el Museu d’Art de Sabadell. Tot i que també a exposat a ciutats de renom com Nova York, París, Madrid o Bucarest. La majoria de la seva obra va ser donada el 1999 al Museu d’Art de Sabadell, encara que institucions com el MACBA també en conserven.