Federico Guzmán neix a Sevilla el 1964, ciutat on a finals dels anys 80 va sorgir una generació d’artistes que revolucionaren el panorama artístic espanyol. Molts d’aquests, coneguts com la Nueva Figuración Sevillana, reivindicaven el format de la pintura enfront de les corrents conceptuals i abstractes que dominaven el panorama artístic espanyol des dels anys setanta. Entre ells trobem a Guzmán com un dels integrants més joves, apareguts a voltant de la Galeria La Máquina Española. Tot i això, la seva obra beu en gran mesura dels autors conceptuals nord-americans dels anys 70, ja que el seu treball derivarà cap a una concepció de l’art com a eina transformadora de la societat.

Destaca, en gran mesura, el seu tractament del color, ple d’optimisme, vitalitat i tendresa a través del qual reflexiona sobre la societat actual, sempre sota un discurs metafòric. Exemples en són els seus treballs on fa èmfasi en l’experiència de l’intercanvi d’idees mitjançant el corrent elèctric o les línies telefòniques. Però la seva estància a Bogotà entre 1997 i 2000 el va fer reflexionar sobre la seva connexió amb la natura, quelcom que es veuria reflectit en les seves obres posteriors. En l’actualitat la seva pintura reflexiona sobre mons onírics i personals a través de plantejaments geomètrics.