Nunca es suficiente

Miquel Mont va ser un dels artistes que va atraure l’atenció de Josep Suñol a principis dels noranta, en un moment en què la mirada del col·leccionista estava focalitzada, sobretot, en artistes emergents i propostes que es desenvolupaven en paral·lel als circuits oficials. La seva obra, que denotava un clar interès pel treball analític de la pintura, no va trigar a incorporar-se a la col·lecció.

Mont explora els límits de la pintura des d’un punt vista absolutament formal, en el qual el que interessa és la manera de tractar-la i de fer-la servir. A les obres dels anys vuitanta i noranta treballa la pintura des de la seva densitat, fins a convertir les seves peces gairebé en objectes de tres dimensions.

Els treballs posteriors —entre els quals es troben la selecció de peces que podem veure a l’exposició Nunca es suficiente— augmenten en superfície i es fonen amb l’espai. A les obres de la sèrie Lapsus, desvincula pintura i suport; figures geomètriques de proporcions humanes, fetes de materials industrials (Pladur, DM, cartró…) es presenten al costat de superfícies d’iguals mesures pintades a la paret. En aquestes peces la pintura adquireix vida pròpia i s’independitza de la base que la suporta per traslladar-se directament als murs de les sales. Els materials industrials es mostren nus, evidenciant la seva rudesa i l’economia de mitjans que caracteritza l’obra de Mont.

En la sèrie Coopérations, el gest de l’artista és el que pren protagonisme. Traces de pintura, papers enganxats i altres materials superposats ens obliguen a fixar l’atenció en cadascuna de les capes del procés creatiu.

Formes sense contingut —així de clar ho descriu Miquel Mont— és el que trobem als Mono-Tones, construccions que inclouen bastidors metàl·lics, peanyes de fusta i imatges impreses en blanc i negre que han estat especialment seleccionades perquè el contingut no fos el més rellevant.

Finalment, els Collages idéologiques, aquest cop sí, carregats de continguts, però, de quin contingut? Miquel Mont juga amb l’ambigüitat de la càrrega ideològica i de la càrrega matèrica i no deixa lloc a la indiferència de l’espectador, que es converteix en element sine qua non de l’obra.